Clima mediterrani

Olea europaea ssp. europaea

Català: Clima mediterrani

El clima mediterrani és caracteritzat per estius calents i secs i hiverns apacibles i humits.

Aquell clima es troba al voltant de la Mar Mediterrània, descomptant el nord d’Egipte, fins la Mar Negra i fins a Portugal i l’oest de Marroc.

A vegades es defineix la zona mediterrània com a l’àrea on hi creixen oliveres (Olea europaea).

Altres regions amb aquell clima són la Terra del Cap a Sudàfrica, el centre i sud de Califòrnia, el centre de Xile i el sud-oest i sud d’Austràlia. Aquesta és una de les raons perquè hi ha unes quantes plantes sudafricanes com a neòfits (Oxalis pes-caprae, dues espècies de Carpobrotus): són adaptades al clima.

El repte per a les plantes (i per tant també per als agricultors) és que quan hi ha calor, no hi ha gaire aigua i quan hi ha bastants pluges, falta calor. Les plantes han desenvolupat estratègies per a tractar això.

Molts arbres i arbustos tenen mecanismes per a reduir la transpiració. Un de molt freqüent i molt típic d’aquest clima és l’escerofíl·lia: les fulles són durs i tenen una cutícula que no deixa passar gaire aigua. Exemples són: Olea europaea (olivera), Laurus nobilis (llorer), Arbutus unedo (arbocer), Pistacia lentiscus (mata), Ceratonia siliqua (garrover), les espècies sempreverdes de Quercus (coscoll, alzina).

En molts de casos, l’esclerofíl·lia es combina amb una reducció de la superfície de les fulles a una forma d’agulles: Rosmarinus officinalis (romaní), Cistus clusii (esteperol), Juniperus oxycedrus (ginebre), Pinus halepensis (pi bord), Erica multiflora (xepell, aquesta última planta aconsegueix la forma d’agulla per enrodillament de les fulles).

Les fulles caigudes d’aquestes plantes no es descomposen bé, per tant sol haver-hi moltes fulles al terra. Focs ocasionals ajuden a la mineralització.

Altres plantes redueixen la transpiració a travès de fulles amb pèls, com Cistus albidus (estepa blanca). Moltes plantes passen l’estiu només en forma de llavor (teròfits) o només com a la seva part subterrània (geòfits). Algunes perden les fulles abans de l’estiu, com Calicotome spinosa (argelaga), fet que no els permet aprofitar de l’estació més solejada per a la fotosíntesi.

La pèrdua de les fulles abans de l’hivern, tan freqüent a zones més fresques, és rara a la zona mediterrània. Exemples són Vitex agnus-castus (alòs) i Ulmus minor (om) que creixen només en indrets humits, i Ficus carica (figuera) que té unes arrels tan llargues que no li sol faltar l’aigua ni a l’estiu. Prunus dulcis (ametller) ja fa fulles en febrer. La majoria de les plantes necessiten les fulles a l’hivern per fer fotosíntesi quan hi ha prou aigua.

Igual que al desert però a menor mesura hi ha plantes (sobretot suculentes) que redueixen la pèrdua d’aigua a través d’un metabolisme que es diu CAM (sigles angleses per a “crassulacean acid metabolism”): Les plantes obren els estomes per fixar CO2 a la nit per perdre menys aigua. Al dia fan servir el CO2 per a la fotosíntesi. Això es troba per exemple dins les famílies Crassulaceae i Aizoaceae.

Les regions del clima mediterrani solen atreure molts turistes a l’estiu perquè el risc de pluja és molt petit. A més gairebé tota aquesta zona té la mar a prop. Els impactes ecològics del turisme són un tema apart.

L’agricultura sol dependre de rec, almenys a l’estiu.

Com a conseqüència de l’activitat humana, més que res amb el ramat oví i caprí, es troben per tota la zona formacions conegudes com a màquia i garriga.

Els conreus típics de la zona mediterrània són Olea europaea, Prunus dulcis, Ceratonia siliqua, Ficus carica, diversos cereals i -sovint amb rec- espècies de Citrus, tots importants a les Pitiüses. Entre les verdures d’aquesta zona climàtica el llibre de Schultz esmenta la ceba (Allium cepa), l’ensiam (Lactuca sativa), la col-i-flor (Brassica oleracea var. botrytis), la carxofa (Cynara scolymus) i l’albergínia (Solanum melongena), totes efectivament importants a les Pitiüses.

A les montanyes de la zona, per descomptat, hi ha unes condicions ecològiques diferents i una altra vegetació. Ho podem veure a la Serra de Tramuntana a Mallorca (amb uns quants endemismes) però a les Pitiüses no.

Un jardí botànic amb plantes de les cinc regions amb aquest clima és el de Barcelona.

Literatura baix

Rosmarinus officinalis

Castellano: Clima mediterráneo

El clima mediterráneo es caracterizado por veranos calientes y secos e inviernos apacibles y húmedos.

Ese clima se encuentra alrededor del Mar Mediterráneo, descontando el norte de Egipto, hasta el Mar Negro y hasta Portugal y el oeste de Marruecos.

A veces se define la zona mediterránea como el área donde crecen olivos (Olea europaea).

Otras regiones con ese clima son la Tierra del Cabo en Sudáfrica, el centro y sur de California, el centro de Chile y el sudoeste y sur de Australia. Esta es una de las razones por qué hay unas cuantas plantas sudafricanas como neófitos (Oxalis pes-caprae, dos especies de Carpobrotus): están adaptadas al clima.

El reto para las plantas (y por tanto también para los agricultores) es que cuando hay calor, no hay mucha agua y cuando hay bastantes lluvias, falta calor. Las plantas han desarrollado estrategias para tratar eso.

Muchos árboles y arbustos tienen mecanismos para reducir la transpiración. Uno muy frecuente y muy típico de este clima es la escerofilia: las hojas son duras y tienen una cutícula que no deja pasar mucha agua. Ejemplos son: Olea europaea, Laurus nobilis, Arbutus unedo, Pistacia lentiscus, Ceratonia siliqua, las especies siempreverdes de Quercus.

En muchos casos, la esclerofilia se combina con una reducción de la superficie de las hojas a una forma de agujas: Rosmarinus officinalis, Cistus clusii, Juniperus oxycedrus, Pinus halepensisErica multiflora (esta última planta consigue la forma de aguja por enrollamiento de las hojas).

Las hojas caídas de estas plantas no se descomponen bien, por tanto suele haber muchas hojas en el suelo. Fuegos ocasionales ayudan a la mineralización.

Otras plantas reducen la transpiración a través de hojas con pelos, como Cistus albidus. Muchas plantas pasan el verano solo en forma de semilla (terófitos) o solo como su parte subterránea (geófitos). Algunas pierden las hojas antes del verano, como Calicotome spinosa, lo que no les permite aprovechar de la estación más soleada para la fotosíntesis.

La pérdida de las hojas antes del invierno, tan frecuente en zonas más frescas, es rara en la zona mediterránea. Ejemplos son Vitex agnus-castus y Ulmus minor que crecen solo en lugares húmedos, y Ficus carica que tiene unas raíces tan largas que no le suele faltar el agua ni en verano. Prunus dulcis (almendro) ya hace hojas en febrero. La mayoría de las plantas necesitan las hojas en invierno para hacer fotosíntesis cuando hay suficiente agua.

Igual que en el desierto pero a menor medida hay plantas (sobre todo suculentas) que reducen la pérdida de agua a través de un metabolismo que se llama CAM (siglas inglesas para “crassulacean acid metabolism”): Las plantas abren los estomas para fijar CO2 en la noche para perder menos agua. Durante el día usan el CO2 para la fotosíntesis. Eso se encuentra por ejemplo en las familias Crassulaceae y Aizoaceae.

Las regiones del clima mediterráneo suelen atraer muchos turistas en verano porque el riesgo de lluvia es muy pequeño. Además casi toda la zona tiene el mar cerca. Los impactos ecológicos del turismo son un tema aparte.

La agricultura suele depender de riego, por lo menos en verano.

Como consecuencia de la actividad humana, más que nada con las reses lanares y caprinas, se encuentran por toda la zona formaciones conocidas como maquia y garriga.

Los cultivos típicos de la zona mediterránea son Olea europaea, Prunus dulcis, Ceratonia siliqua, Ficus carica, diversos cereales y -a menudo con riego- especies de Citrus, todos importantes en las Pitiusas. Entre las verduras de esta zona climática el libro de Schultz menciona la cebolla (Allium cepa), la lechuga (Lactuca sativa), la coliflor ( Brassica oleracea var. botrytis), la alcachofa (Cynara scolymus) y la berenjena (Solanum melongena), todas efectivamente importantes en las Pitiusas.

En las montañas de la zona, por supuesto, hay unas condiciones ecológicas diferentes y otra vegetación. Lo podemos ver en la Serra de Tramuntana en Mallorca (con unos cuantos endemismos) pero en las Pitiusas no.

Un jardín botánico con plantas de las cinco regiones con este clima es el de Barcelona.

Literatura abajo

Quercus coccifera

Deutsch: Mittelmeerklima

Das mediterrane oder Mittelmeerklima zeichnet sich durch heiße und trockene Sommer und milde und feuchte Winter aus.

Dieses Klima findet man rund um das Mittelmeer, ohne den Norden Ägyptens, bis zum Schwarzen Meer und bis nach Portugal und Westmarokko.

Manchmal wird die mediterrane Zone definiert als das Gebiet, wo Ölbäume (Olea europaea) wachsen.

Andere Gebiete mit dem Klima sind das Kapland Südafrikas, Zentral- und Südkalifornien, Zentralchile und Südwest- und Südaustralien. Dies ist einer der Gründe, warum es einige südafrikanische Pflanzen als Neophyten gibt (Oxalis pes-caprae, zwei Arten von Carpobrotus): Sie sind ans Klima angepasst.

Die Herausforderung für die Pflanzen (und damit auch für die Landwirte) ist dass, wenn es Wärme gibt, fast kein Wasser gibt, und wenn es reichlich Regen gibt, die Wärme fehlt. Dei Pflanzen haben Strategien etnwickelt, um damit fertig zu werden.

Viele Bäume und Sträucher haben Mechanismen entwickelt, um die Transpiration zu reduzieren. Eine sehr häufige und für dieses Klima typische ist die Sklerophyllie: Die Blätter sind hart und haben eine Kutikula, die nicht viel Wasser durchlässt. Beispiele sind: Olea europaea, Laurus nobilis, Arbutus unedo, Pistacia lentiscus, Ceratonia siliqua, die immergrünen Arten von Quercus.

In vielen Fällen ist die Sklerophyllie mit einer Reduzierung der Blattoberfläche zu einer Nadelform verbunden: Rosmarinus officinalis, Cistus clusii, Juniperus oxycedrus, Pinus halepensisErica multiflora (diese letztere Pflanze erreicht die Nadelform durch das Einrollen der Blätter).

Die Laubstreu dieser Blätter zersetzt sich nicht gut, daher gibt es im Allgemeinen viel Streu auf dem Boden. Gelegentlich Feuer helfen bei der Mineralisation.

Andere Pflanzen reduzieren die Transpiration durch Blätter mit Haaren, wie Cistus albidus. Viele Pflanzen verbringen den Sommer nur in Form von Samen (Therophyten) oder nur als ihr unterirdischer Teil (Geophyten). Einige verlieren ihre Blätter vorm Sommer, wie Calicotome spinosa, was es ihnen nicht erlaubt, die sonnigste Jahreszeit zur Photosynthese zu nutzen.

Der Verlust der Blätter vorm Winter, der in kühleren Zonen häufig ist, ist in der mediterranen Zone selten. Beispiele sind Vitex agnus-castus und Ulmus minor, die nur an feuchten Standorten gedeihen, und Ficus carica, die so lange Wurzeln hat, dass sie im Allgemeinen auch im Sommer keinen Wassermangel hat. Prunus dulcis treibt schon im Februar Blätter. Die meisten Pflanzen brauchen die Blätter, um Photosynthese zu betreiben, wenn es genügend Wasser gibt.

Wie in der Wüste, aber in geringerem Maße gibt es Pflanzen (vor allem Sukkulente), die den Wasserverlust durch einen Stoffwechsel reduzieren, den man CAM nennt (englisches Akronym für “crassulacean acid metabolism”): Die Pflanzen öffnen die Spaltöffnungen, um CO2 zu fixieren, in der Nacht, um weniger Wasser zu verlieren. Am Tag nutzen sie das CO2 zur Fotosynthese. Das findet man zum Beispiel in den Familien Crassulaceae und Aizoaceae.

Die Gebiete des Mittelmeerklimas ziehen im Allgemeinen im Sommer viele Touristen an, da das Regenrisiko sehr gering ist. Außerdem liegt fast die ganze Zone in Meeresnähe. Die ökologischen Auswirkungen des Tourismus sind ein gesondertes Thema.

Die Landwirtschaft hängt in der Regel von Bewässerung ab, zumindest im Sommer.

Als Folge der menschlichen Aktivität, vor allem der Weidewirtschaft mit Schafen und Ziegen, findet man in der gesamten Zone Formationen, die als Macchia und Garrigue bekannt sind.

Die typischen Kulturpflanzen der mediterranen Zone sind Olea europaea, Prunus dulcis, Ceratonia siliqua, Ficus carica, verschiedene Getreide und – oft mit Bewässerung – Arten von Citrus, alle auf den Pityusen wichtig. Unter den Gemüsen dieser Klimazone nennt das Buch von Schultz die Zwiebel (Allium cepa), den Salat (Lactuca sativa), den Blumenkohl ( Brassica oleracea var. botrytis), die Artischocke (Cynara scolymus) und die Aubergine (Solanum melongena), alle auf den Pityusen tatsächlich wichtig.

In den Gebirgen der Zone gibt es selbstverständlich andere ökologische Bedingungen und eine andere Vegetation. Das können wir in der Serra de Tramuntana auf Mallorca sehen (mit einigen Endemiten), nicht aber auf den Pityusen.

Ein botanischer Garen mit Pflanzen der fünf Gebiete mit diesem Klima ist derjenige von Barcelona.

Literatur unten

Carpobrotus acinaciformis

English: Mediterranean climate

The Mediterranean climate is characterized by hot and dry summers and mild and humid winter.

That climate is found all around the Mediterranean Sea, with the exception of Northen Egypt, until the Black Sea and until Portugal and Western Morocco.

Sometimes the Mediterranean zone is defined as the area where olive-trees (Olea europaea) grow.

Other areas with that climate are the Capeland of South Africa, Central and South California, Central Chile and Southern and South-Western Australia. This is one of the reasons why there are quite a few South African plants as neophytes (Oxalis pes-caprae, two species of Carpobrotus): They are adapted to the climate.

The challenge for the plants (and therefore also for the agriculturalists) is that when there is heat, there is little water, and when there are quite a few rainfalls, the heat is missing. The plants have developed their strategies to cope with it.

Many trees and shrubs have mechanisms to reduce the transpiration. One very frequent and very typical of this climate is the sclerophylly: The leaves are hard and have cuticulae which do not let through much water. Examples are: Olea europaea, Laurus nobilis, Arbutus unedo, Pistacia lentiscus, Ceratonia siliqua, the evergreen species of Quercus.

In many cases the sclerophylly is combined with a reduction of the leaf surface to needle forms: Rosmarinus officinalis, Cistus clusii, Juniperus oxycedrus, Pinus halepensisErica multiflora (this latter plant gets the needle form by rolling the leaves).

The fallen leaves of these plants do not decompose well, therefore there are usually many leaves on the ground. Occasional fires help in the mineralisation.

Other plants reduce their transpiration through leaves with hairs, like Cistus albidus. Many plants pass summer only in form of seeds (therophytes) or only as their subterranean parts (geophytes). Some lose their leaves before summer, like Calicotome spinosa, what does not allow them to take advantage of the most sunny season for photosynthesis.

The loss of the leaves before winter, so common in cooler zones, is rare in the Mediterranean zone. Examples are Vitex agnus-castus and Ulmus minor, which grow only in moist places, and Ficus carica, which has so long roots that it does not usually have water shortage even in summer. Prunus dulcis grows leaves already in February. Most other plants need their leaves in winter to make photosynthesis when there is enough water.

Like in the desert but to a lesser extent there are plants (mainly succulents) that reduce their water losses by means of a metabolism called CAM (“crassulacean acid metabolism”): The plants open their stomata to fix CO2 at night in order to lose less water. By day they use the CO2 for photosynthesis. That is found for example in the families Crassulaceae and Aizoaceae.

The regions of the Mediterranean climate usually attract many tourists in summer because the is very little risk of rain. Moreover the sea is close in almost all the zone. The ecological impacts of tourism are an issue apart.

Agriculture commonly depends on irrigation, at least in summer.

As a consequence of human activity, primarily with grazing sheep and goats, throughout the zone there are formations known as macchia and garrigue.

The typical crop plants of the Mediterranean zone are Olea europaea, Prunus dulcis, Ceratonia siliqua, Ficus carica, different cereals and – often with irrigation – species of Citrus, all of them important on the Pityuses. Among the vegetables of this climate zone the book by Schultz mentions onion (Allium cepa), lettuce (Lactuca sativa), cauliflower ( Brassica oleracea var. botrytis), artichoke (Cynara scolymus) and eggplant or aubergine (Solanum melongena), all of them really important on the Pityuses.

In the mountains of the zone, of course, there are dfifferent ecological conditions and another vegetation. We can see it in the Serra de Tramuntana in Majorca (with quite a few endemic plants) but not in the Pityuses.

A botanical garden with plants from the five regions with this climate is the one of Barcelona.

Literature below

Ficus carica

Literatur

Schultz, Jürgen: Die Ökozonen der Erde. Stuttgart 1988.