Alimentació

Català: Alimentació

“Verdura”

Què es menja a Eivissa i Formentera?

En els anys 1950 la gent encara dependia gairebé completament dels productes de les illes. Això significava moltíssim treball. Amb el turisme la vida ha esdevingut més fàcil, venen sous (diners) i així menjars des de fora.

Els cereals que tenen tradició a les Pitiüses, són el blat (algunes varietats autòctones), l’ordi i la civada, el sègol no es sol cultivar (prefereix terres àcids) però avui es pot comprar des de fora. Es troba fàcilment pa de blat, d’espelta i de sègol.

Entre les plantes silvestres la que encara es sol recullir, és l’espàrrec (en general els brots de l’espècie Asparagus horridus). El més sovint es menja en truites.

De llegums es prepara el cuinat. El colitx es recull per fer-ne un cuinat de les fulles en Setmana Santa. Aquella planta es diu verdura en eivissenc.

Les mentes, en general les cultivades, en primer lloc l’herba-sana, s’utilitzen en menjars on fomenten la digestió, per exemple amb llegums. Una especialitat a Eivissa -bé que els ingredients sovint ja no són de producció local- és el flaó, un pastís de formatge fresc de cabra amb herba-sana.

El bolet més apreciat pels eivissencs és el pebràs (rovelló).

Avui en dia una bona gamma de plantes que han arribat de les Amèriques en la modernitat (neòfits) joguen un gran paper tant en l’agricultura com en l’alimentació: la patata, la dacsa (blat de moro), la tomata (tomàquet) i el pebrot tots tenen varietats autòctones i són ben integrades en la cultura local.

Un menjar freqüent és la coca eivissenca (paraula d’origen germànic), un pastís de verdures semblant a una pizza però sense coberta de formatge. Sovint té molt pebrot. Amb menys freqüència que a Mallorca també hi ha coques dolces.

Clar que no només es mengen plantes bé que en un contexte etnobotànic les plantes són el nostre enfocament principal.

En aquesta cultura ramadera, per descomptat, també s’hi menja carn del bestiar, s’hi fa formatge amb quall vegetal (però es menja més formatge d’altres indrets, com el formatge Maó de Menorca), els ous es mengen per exemple en truites.

Els embotits són de certa importància: la sobrassada -un embotit de carn crua de porc– i la botifarra.

La pesca continua jogant cert paper, així es mengen peix i mariscos bé que avui en dia també que venen des de lluny. Entre els animals terrestres silvestres cal esmentar els caragols entre els quals s’en mengen d’algunes espècies.

El consum d’insectes no té cap tradició, per tant no es solen menjar les larves del becut vermell com és comú en alguns indrets de Nova Guinea.

El desdejú pagès sol consistir de pa, oli d’oliva, formatge i sobrassada. I, per descomptat, el vi pagès joga un paper important.

Un fenomen de luxe que també es troba en altres societats opulentes però últimament domina especialment l’escena suposadament alternativa a Eivissa, són les doctrines alimentícies esotèriques que diuen que certs aliments no són saludables. Cada doctrina es presenta com a la veritat absoluta i pretèn tenir una base científica. Moltes doctrines competeixen per deixebles sotmesos. Entre elles figuren la macrobiòtica (no cal menjar productes que no tinguin tradició a Àsia oriental bé que estem a Eivissa i no pas a Àsia oriental), el veganisme (no cal consumir productes d’animals ni distingir mai entre la ramaderia industrial i la ramaderia de past), l’alimentació “alcalina” (cal creure-li a algun gurú quals productes són “alcalins” sense considerar que no hi ha acord entre els gurús, cal creure que el llimó és un aliment “alcalí”), la paleodieta (cal menjar només això que creuem que menjaven els nostres antepassats recol·lectores-caçadors però comprat sense recol·lecció ni caça al supermercat i sovint arribat amb avió). Perquè tals doctrines són tan populars a Eivissa? Una raó, sense dubte, és la tolerància dels eivissencs, combinada amb certa indiferència i falta d’orgull. Una altra raó és que Eivissa és un refugi de molta gent desarrelada que no té cap relació amb tradicions ni de les seves terres ni d’Eivissa on ha decidit viure. Sovint gent fàcilment manipulable per internet. En general les doctrines serveixen per marcar distàncies i sentir-se superior als altres, només serveixen a l’ego. I sabem que a Eivissa arriben molts egòlatres. Com que totes aquelles doctrines són molt senzilles, també persones que no han après el pensament complexe (o l’han perdut per fumar molta marihuana), es poden sentir experts. Aquelles persones solen menjar molts productes que han vingut des de lluny amb molt gast d’energia, com ara soia d’Argentina i algues marines de Japó, no solen tenir interés en aspectes ecològics bé que usin el mot “ecologia” com a mantra.

Flaó
Vi pagès / Vino payés / Bauernwein / Peasant’s wine

Castellano: Alimentación

¿Qué se come en Ibiza y Formentera?

En los años 1950 la gente todavía dependía casi por completo de los productos de las islas. Eso significaba muchísimo trabajo. Con el turismo la vida se ha vuelto más fácil, viene dinero y así comidas desde fuera.

Los cereales que tienen tradición en las Pitiusas, son el trigo (algunas variedades autóctonas), la cebada y la avena, el centeno no se suele cultivar (prefiere suelos ácidos) pero hoy se puede comprar desde fuera. Se encuentra fácilmente pan de trigo, de espelta y de centeno.

Entre las plantas silvestres la que todavía se suele recoger, es el espárrago (por lo general los brotes de la especie Asparagus horridus). Lo más a menudo se come en tortillas.

De legumbres se prepara el “cuinat”, un cocinado como un estofado. La alcaducea se recoge para hacer tal cocinado de sus hojas en Semana Santa. Esa planta se llama verdura en ibicenco.

Las mentas, por lo general las cultivadas, en primer lugar la hierbabuena, se utilizan en comidas donde fomentan la digestión, por ejemplo con legumbres. Una especialidad de Ibiza -aunque los ingredientes a menudo ya no son de producción local- es el flaó, un pastel de queso fresco de cabra con hierbabuena.

La seta más apreciada por los ibicencos es el rovellón.

Hoy en día una buena gama de plantas que han llegado de las Américas en la modernidad (neófitos) juegan un gran papel tanto en la agricultura como en la alimentación: la patata, el maíz, el tomate y el pimiento todos tienen variedades autóctonas y están bien integradas en la cultura local.

Un manjar frecuente es la coca ibicenca (palabra de origen germánico), un pastel de verduras parecido a una pizza pero sin cubierta de queso. A menudo tiene mucho pimiento. Con menos frecuencia que en Mallorca también hay cocas dulces.

Claro que no solo se comen plantas aunque en un contexto etnobotánico las plantas son nuestro enfoque principal.

En esta cultura ganadera, por supuesto, también se come carne del ganado, se hace queso con cuajo vegetal (pero se come más queso de otros lugares, como el queso Mahón de Menorca), los huevos se comen por ejemplo en tortillas.

Los embutidos son de cierta importancia: la sobrasada -un embutido de carne cruda de cerdo– y la butifarra.

La pesca sigue jugando cierto papel, así se comen pescado y mariscos aunque hoy en día también que vienen desde lejos. Entre los animales terrestres silvestres hay que mencionar los caracoles entre los que se comen de algunas especies.

El consumo de insectos no tiene ninguna tradición, por tanto no se suelen comer las larvas del picudo rojo como es común en algunos lugares de Nueva Guinea.

El desayuno payés suele consistir de pan, aceite de oliva, queso y sobrasada. Y, por supuesto, el vino payés juega un gran papel.

Un fenómeno de lujo que también se encuentra en otras sociedades opulentas pero últimamente domina especialmente la escena supuestamente alternativa en Ibiza, son las doctrinas alimenticias esotéricas que dicen que ciertos alimentos no son saludables. Cada doctrina se presenta como la verdad absoluta y pretende tener una base científica. Muchas doctrinas compiten por discípulos sumisos. Entre ellas figuran la macrobiótica (no hay que comer productos que no tengan tradición en Asia oriental aunque estemos en Ibiza y no en Asia oriental), el veganismo (no hay que consumir productos de animales ni distinguir nunca entre la ganadería industrial y la ganadería de pasto), la alimentación “alcalina” (hay que creerle a algún gurú cuáles productos son “alcalinos” sin considerar que no hay acuerdo entre los gurús, hay que creer que el limón es un alimento “alcalino”), la paleodieta (hay que comer solo lo que creemos que comían nuestros antepasados recolectoras-cazadores pero comprado sin recolección ni caza en el supermercado y a menudo llegado en avión). ¿Por qué tales doctrinas son tan populares en Ibiza? Una razón, sin duda, es la tolerancia de los ibicencos, combinada con cierta indiferencia y falta de orgullo. Otra razón es que Ibiza es un refugio de mucha gente desarraigada que no tiene ninguna relación con tradiciones ni de sus tierras ni de Ibiza donde ha decidido vivir. A menudo gente fácilmente manipulable por internet. Por lo general las doctrinas sirven para marcar distancias y sentirse superior a los demás, solo le sirven al ego. Y sabemos que a Ibiza llegan muchos ególatras. Como todas esas doctrinas son muy sencillas, también personas que no han aprendido el pensamiento complejo (o lo han perdido por fumar mucha marihuana), se pueden sentir expertos. Esas personas suelen comer muchos productos que han venido desde lejos con mucho gasto de energía, como soja de Argentina y algas marinas de Japón, no suelen tener interés en aspectos ecológicos aunque usen la palabra “ecología” como mantra.

Sobrassada

Deutsch: Ernährung

Was isst man auf Ibiza und Formentera?

In den 1950er Jahren hingen die Menschen fast vollständig von Produkten der Insel ab. Das bedeutete viel Arbeit. Mit dem Tourismus wurde das Leben einfacher, es kam Geld und mit ihm Speisen von außerhalb.

Die Getreide, die auf den Pityusen Tradition haben, sind der Weizen (einige heimische Sorten), die Gerste und der Hafer, der Roggen wird üblicherweise nicht angebaut (er zieht saure Böden vor), kann aber heute von außerhalb gekauft werden. Man findet leicht Brot aus Weizen, Dinkel und Roggen.

Unter den Wildpflanzen ist diejenige, die noch viel gesammelt wird, der Spargel (im Allgemeinen die Triebe der Art Asparagus horridus). Am häufigsten wird er in Tortillas (spanischen Omeletts) gegessen.

Aus Hülsenfrüchten bereitet man den “cuinat”, einen Eintopf. Das Aufgeblasene Leimkraut pflückt man, um aus den Blättern in der Karwoche einen “cuinat” zu bereiten. Auf Ibizenkisch heißt die Pflanze verdura, wörtlich “Gemüse”.

Die Minzen, im Allgemeinen die kultivierten, in erster Linie die Ährige Minze, werden in Speisen verwendet, wo sie die Verdauung fördern, zum Beispiel mit Hülsenfrüchten. Eine Spezialität von Ibiza – obgleich die Zutaten oft nicht mehr aus lokaler Produktion sind – ist der Flaó, ein Käsekuchen aus Ziegenfrischkäse mit Krauser Minze.

Der von den Ibizenkern am meisten geschätzte Pilz ist der Weinrote Kiefern-Reizker.

Heutzutage gibt es eine breite Palette von Pflanzen, die in der Neuzeit aus Amerika gekommen sind (Neophyten) und eine große Rolle sowhl in der Landwirtschaft als auch in der Ernährung spielen: die Kartoffel, der Mais, die Tomate und der Paprika haben allesamt heimische Sorten und sind gut in die lokale Kultur integriert.

Eine häufige Speise ist die ibizenkische Coca (ein Wort germanischen Ursprungs, verwandt mit “Kuchen”), ein Gemüsekuchen ähnlich einer Pizza, aber ohne Käsebedeckung. Oft enthält er viel Paprika. Seltener als auf Mallorca gibt es auch süße Coca.

Natürlich werden nicht nur Pflanzen gegessen obwohl diese in ethnobotanischem Kontext unser Hauptfokus sind.

In dieser Viehhaltungskultur wird natürlich auch Fleisch der Nutztiere gegessen, man macht Käse mit pflanzlichem Lab (aber man isst mehr Käse von anderswo, etwa den Mahón von Menorca), Eier werden beispielsweise in Tortillas gegessen.

Die Würste spielen eine gewisse Rolle: die Sobrassada (spanisch: sobrasada) – eine Wurst aus rohem Schweinefleisch – und die Botifarra (spanisch: butifarra).

Die Fischerei spielt bis heute eine gewisse Rolle, so isst man Fisch und Meeresfrüchte, obwohl heutzutage auch solche, die von weit herkommen. Unter den wilden Landtieren sind die Schnecken zu erwähnen, von denen einige Arten gegessen werden.

Der Konsum von Insekten hat keinerlei Tradition, deshalb isst man gewöhnlich nicht die Larven des Roten Palmrüsslers, wie es in einigen Orten Neuguineas üblich ist.

Das Bauernfrühstück besteht gewöhnlich aus Brot, Olivenöl, Käse und Sobrassada. Und natürlich spielt der Bauernwein eine große Rolle.

Ein Luxusphänomen, das sich auch in anderen Überflussgesellschaften findet, aber in der letzten Zeit die angeblich alternative Szene auf Ibiza besonders beherrscht, sind die esoterischen Ernährungslehren, die sagen, gewisse Nahrungsmittel seien ungesund. Jede Lehre präsentiert sich als die absolute Wahrheit und beansprucht, eine wissenschaftliche Grundlage zu haben. Viele Lehren buhlen um unterwürfige Jünger. Zu ihnen gehören die Makrobiotik (man soll keine Produkte essen, die in Ostasien keine Tradition haben, auch wenn wir auf Ibiza sind und nicht in Ostasien), der Veganismus (man darf keine Tierprodukte essen und auch nie zwischen Massentierhaltung und Weidehaltung differenzieren), die “basische” Ernährung (man muss einem Guru glauben, welche Produkte “basisch” sind, ohne zu berücksichtigen, dass es unter den Gurus keine Einigkeit darüber gibt, man muss glauben, dass die Zitrone ein “basisches” Nahrungsmittel ist), die Paläo-Ernährung (man darf nur das essen, was wir glauben, was unsere Vorfahren als Sammlerinnen und Jäger aßen, aber ohne Sammeln und Jagd im Supermarkt gekauft und oft mit dem Flugzeug hergebracht). Warum sind solche Lehren auf Ibiza so beliebt? Ein Grund ist zweifellos die Toleranz der Ibizenker, gepaart mit einer gewissen Gleichgültigkeit und einem Mangel an Stolz. Ein anderer Grund ist, dass Ibiza eine Zufluchtstätte vieler entwurzelter Menschen ist, die keinen Bezug zu Traditionen haben, weder in ihren Herkunftsgebieten noch in ihrer Wahlheimat Ibiza. Oft Menschen, die leicht durchs Internet zu manipulieren sind. Im Allgemeinen dienen die Lehren dazu, sich abzugrenzen und sich anderen überlegen zu fühlen, sie dienen nur dem Ego. Und wir wissen, dass nach Ibiza viele Egomanen kommen. Da all diese Lehren sehr einfach sind, können sich auch Personen, die nie komplexes Denken gelernt haben (oder es verlernt haben wegen viel Marihuanarauchens), als Experten empfinden. Jene Personen essen gewöhnlich Produkte, die von weit weg mit viel Energieverbrauch gekommen sind, etwa Soja aus Argentinien und Meeresalgen aus Japan, sie haben meist kein Interesse an ökologischen Aspekten, auch wenn sie das Wort “Ökologie” als Mantra verwenden.

Porc negre de Formentera

English: Nutrition

What is eaten on Ibiza and Formentera?

In the 1950s people still depended almost completely on products from the islands. That would mean lots of work. With tourism life became easier, money came and with it foods from outside.

The cereals with tradition in the Pityuses are wheat (some local varieties), barley and oat, rye is not usually grown (it prefers acid soils) but nowadays can be bought from outside. Bread made from wheat, spelt and rye is easily found.

Among the wild plants, the one commonly collected for food, is asparagus (generally the shoots of the species Asparagus horridus). Most often it is eaten in tortillas (Spanish omeletts).

From pulses a type of stew is prepared, the “cuinat”. The bladder campion is picked to prepare a “cuinat” from ist leaves in the Holy Week. The plant is called verdura in Ibicencan, literally “vegetable”.

The mints, generally the cultivated ones, in the first place the spearmint, are used in foods where they support the digestion, for example in pulses. A speciality of Ibiza – although nowadays the ingredients aren’t often of local production anymore – is the flaó, a cake made of fresh goat‘s cheese with spearmint.

The mushroom most appreciates by the Ibicencans is the bloody milk cap.

Nowadays a great many plants that have come from the Americas in modern times (neophytes), Play an important role as well in agriculture as in the diet: the potato, the maize (Indian corn), the tomato and the pepper all have local varieties and are well integrated into local culture.

A frequent food is the Ibicencan coca (a word of Germanic origin, related to “cake”), a vegetable cake similar to a pizza but without a cheese covering. It often contains a lot of sweet pepper. Less often than on Majorca there are also sweet cocas.

Of course, not only plants are eaten although in an ethnobotanical context the plants are our main focus.

In this culture with livestock keeping, of course, also meat of the beasts is eaten, cheese is made with plant rennet (but more cheese from elsewhere is eaten, like the Mahón cheese from Minorca), eggs are eaten for example in tortillas.

The saussages play a certain role: the sobrassada (Spanish: sobrasada) – a saussage of raw pork meat – and the botifarra (Spanish: butifarra).

Fishing does still play some role, thus fish and sea-food are eaten although nowadays also those that have come from far away. Among the wild land animals snails must be mentioned of which some species serve as food.

The consumption of insects has no tradition whatsoever, therefore the larvae of the red palm weavil are not usually eaten like it is common in some places in New Guinea.

The peasant’s breakfast consists usually of bread, olive oil, cheese and sobrassada. And of course, the peasant’s wine plays an important role.

A phenomenon of luxury that is found in other affluent societies but lately has become prevalent within Ibiza’s supposedly alternative scene, are the esoterical dietary teachings, which say certain foods are not healthy. Each teaching presents itself as the absolute truth and claims a scientific base. Many teachings compete for submissive disciples. Among them there are macrobiotic (one should not eat products with no tradition in East Asia even though we are in Ibiza and not in East Asia), veganism (one must not eat animal products nor ever distinguish between livestock mass-production and pasture livestock keeping), “alkaline” diet (one must believe a guru what foods are “alkaline” without considering that there is no agreement on that among the gurus, one must believe that the lemon is an “alkaline” product), the paleo-diet (you must only eat what we believe that our ancestors as collectors and hunters ate though without hunting and collection bought in the supermarket and often brought by aeroplane). Why are such teachings so popular on Ibiza? One reason, no doubt, is the Ibicencans’ tolerance, mated with a certain indifference and lack of pride. Another reason is that Ibiza is a refuge of lots of uprooted people who have no relationship with traditions, neither of their original home regions nor of their adopted home Ibiza. Often people easy to manipulate by the internet. Generally the teachings serve to delimitate oneself and to feel superior to others, they only serve the ego. And we know, many egomaniacs arrive on Ibiza. Since all those teachings are very simple, also persons who have not learnt complex thinking (or have lost it due to smoking lots of marihuana), can feel like experts. Those people usually eat lots of products that have come from far away with a high energy consumption, like soya from Argentina and sea-weeds from Japan, they do not usually have any interest in ecological aspects even though they use the word “ecology” as a mantra.

Asparagus horridus

Literatura / Literatur

Estarellas, María José: Ses matances tradicionals. En: Món rural 2009: 18-21

Janzing, Gereon: Veganismus – Interessen und Folgen. In: Umwelt aktuell 6/2016: 6-7

Joan, Josep Lluis: Productes alimentaris d’Eivissa, el valor del nostre camp. En: Món rural 2009: 22-23

Joan, Josep Lluis: El camp, el rebost del cuiner. En: Món rural 2011: 19-20.